Cercant el gel dels pirineus
A aquestes alçades de la peŀlícula no crec que faci cap espòiler si dic que les glaceres del pirineus tenen els dies comptats. Tothom amb un cert bagatge en el mon dels Pirineus ha vist en primera persona com cada vegada neva menys, els hiverns son més suaus i els estius, més calurosos... i finalment, que les glaceres cada vegada tenen menys extensió, menys gruix i menys neu que hi duri tot l'any.
Des dels temps recents de màxima extensió de les glaceres (a finals del segle XIX), quan unes grans esquerdes als peus de l'Aneto posaven en perill un intrèpid Verdaguer, pobrament equipat i guiat, ha plogut i nevat molt. Actualment s'ha de ser un friqui/romàntic del muntanyisme per saber on es troba l'única esquerda de la glacera de l'aneto (segons m'han dit, fa dos anys encara hi era, no sé del cert que encara hi sigui).
A l'altra banda de la frontera, la glacera del Seil de la Baque pràcticament es mullava a l'estany del Portillón avui en dia ha quedat encaixonada a la part més alta, a recer del sol, tocant la paret orientada a nord.
Les impressionants glaceres que penjaven del circ de Gavarnie gairebé ja són indetectables. La glacera d'on beu la gran cascada de Gavarnie (la més alta d'europa), ja és una simple congesta de gel sense moviment i es pot passar per la bretxa de Roland sense necessitat de calçar-se grampons a finals d'estiu.
Encara més a l'oest, la glacera del Mont Perdut no presenta un aspecte gaire saludable...
L'imponent massís del Vignemale encara conserva la glacera d'Ossue, sota l'atenta mirada de les coves que el comte Russell va fer construir a peu de glaç i que ja queden penjades a una alçada inabastable sense anar equipat, mentre els retrunys dels últims seracs dels pirineus escampen la seva veu per la vall d'Oulettes, qui sap fins quan.
En aquest panorama de desglaç accelerat, ens vam proposar de fer la travessa dels pirineus per a poder veure de primera mà la situació dels nostres gegants de gel. Així doncs, presentem el que en va donar de sí els 22 dies de travessa.
Sortint del País Basc, el primer massís "gelat" que vam anar a trobar van ser els infiernos.
dia 11, glacera del Infierno:
Aquest any sembla que resistirà bé l'estiu, amb una quantitat de neu encara considerable a mitjans d'agost. Es pot observar al seu extrem oriental (banda fosca a l'esquerra de la imatge) una banda de sediments que li han quedat dipositats a sobre.
En general quan una capa desediments acaba amagant una part important d'una glacera, el seu comportament pot quedar molt alterat, desacoblant-se de les condicions climàtiques, ja sigui fonent-se encara més acceleradament o produïnt un efecte "manta" que aïlla el gel de les fluctuacions exteriors de temperatura.
Foto des del Nord, sobre la morena.
Vista des del nord oest (cuello de Marmoleras)
font: GLIMS
Dia 12 Vignemale:
Passar per davant de la cara nord del Vignamale no deixa ningú indiferent. Des del refugi d'Oulettes es pot veure la glacera amb el mateix nom, l'unica que encara té seracs que es van precipitant pendent avall durant el període estiuenc. Segons el que pregona un cartell informatiu al refugi de Baycellance, es desplaça a una velocitat d'uns 70-80m anuals. Tenint en compte les mides reduïdes d'aquest glacera és una velocitat molt alta, que només es pot es pot explicar per la gran aportació de neu de totes les allaus que queden dipositades a la part superior. Tot sigui dit, en aquest escenari tan canviant, no crec que la velocitat allí esmentada sigui correcta actualment.
 |
| Vista de la cara nord del Vignemale, a mig camí entre el refugi d'Oulettes i el refugi de Baycellance |
A l'esquerra de la glacera d'Oulettes es troba la del petit Vignemale, l'única cascada de gel que existeix als pirineus, si és que encara la podem considerar com a tal. Aquesta glacera queda extremament encaixonada entre la cara oest del petit vignemale i la cara est de la Pointe chaussenque.
 |
| Glacera del petit Vignemale (esquerra) i d'Oulettes (dreta) |
Si hom es queda palplantat davant d'aquest gegant pot veure com es va movent: roques i trossos de gel van caient ara i adés.
Aquest dia va ser certament intens. Encara vam ser a temps de veure la glacera d'Ossue des de dalt del petit Vignemale. En gran part descoberta de neu, no vam poder-hi pujar el dia següent per manca de material. Segons la informació que vam poder trobar el refugi de Baycellance, es mou a una velocitat d'uns 1-2 m anuals. Queda pendent de veure-la des del cim de la Pica Longue.
Aquesta glacera és de les més curioses dels pirineus, ja que podeu trobar com renega a twitter :)
 |
| Glacera d'Ossue des del Petit Vignemale |
 |
| Situació de les glaceres al massís del Vignemale |
 | ||
| Glacera del petit Vignemale des del peteit Vignemale. Dia 13 Vignemale: Veiem la glacera d'Ossue des de sota, amb el que queda de llengua escurada a la banda oest. Veiem no gaire lluny ja, el circ de gavarnie, on anem a parar el dia següent.
|
Dia 14 Gavarnie-Taillón:
Des de Gavarnie mateix es pot veure la manca de neu tan important d'enguany (només?). Ens trobem un guia del parc que ens diu que efectivament, any rere any es pot veure com la neu recula.
El gran circ dels Pirineus conserva una congesta de gel allà on hi havia hagut la glacera de la cascada, que l'alimentava.
 |
| Circ des del refugi de la bretxa |
Més amunt passem pel costat de la desapareguda glacera de la bretxa, on ens acostem per a trepitjar encara el poc gel que hi queda. Es poden veure els orificis característics de les roques petites que queden dipositades sobre el gel, així com els canals que forma l'aigua en fondre's.
 |
| Situació de les glaceres del Taillón, Rolando i les del circ de Gavarnie. |
Més tard vam poder veure també des de sobre la glacera del Taillón, que està partida en dues parts, sent la part més extensa la part inferior. La part superior encara estava coberta de neu.
 |
| Part inferior de la glacera del Taillón. Una part important de la superfície queda amagada un altre dia haurem de tornar per fer-la des de sota. |
 |
| Part superior de la glacera del Taillón, baixant del Taillón. |
Dia 15 Mont Perdut:
Des de dalt del Mont Perdut es pot veure la part superior de la seva glacera, mig coberta de neu neu i amb les esquerdes de tracció a la vista.
 |
Situació de la glacera del Mont Perdut |
Dia 19 Posets:
Glacera de Llardana, a la vall de Chistau a la cara oest del Posets. El segon pic més alt dels pirineus està flanquejat encara per dues glaceres més, que veurem els dies següents: la Paül al nord i Posets a l'est.
 |
| Vista de la glacera de Llardana des de la punta del Sable |
Dia 20 Lliterola/Portillón:
Glacera de la Paül, glacera de Posets. Des del massís que queda just al nord, el Perdiguero, es poden distingir dos aparells glacials a la part més elevada del posets. (La foto no dona per més :') )
Les dues primeres imatges corresponen al ~1900 i 2001, respectivament (font). La tercera és la d'aquest estiu.
Em sembla que no afegeixo res que no sigui ja conegut mostrant aquestes imatges, però trobo tan fascinant que aquests canvis siguin tan ràpids que trobo que no sobren. Dit això, centrant-nos en la primera i tercera imatge, podem veure com ara el llac queda a una distància considerable del límit inferior de l'actual glacera, un dels retrocessos més impressionants que podem veure. El gran pendent de la superfície de la glacera no ajudarà a l'acumulació de neu, que li farà passar més gana encara.
Durant aquest dia no vam veure més glaceres però va ser extremadament interessant per altres raons:
La feréstega conca de Lliterola ens mostra a la seva part més alta l'"Ibon Bllanc". Tot i que no queda glacera, l'estany superior conserva un color propi dels estanys glacials, amb un color turquesa preciós. De fet una fet encara més curiós: en el mapa de l'IGN no hi surten els estanys superiors! i l'Ibón Bllanc és l'estany més gran (Ibón Blanco de Lliterola). Podria ser que efectivament fa un temps l'estany blanc (i únic) fos l'estany inferior? 🤔
Una altra cosa curiosa ens vam trobar: congestes de gel/gelera, com a mínim una d'extensa i parcialment coberta de sediments, a la cara nord oest del Collado Interior de Lliterola.
Tot resseguint la cresta de Lliterola, la textura de la massa glaçada ja es veia diferent a la llunyania...
I encara es veia més diferent des de sobre :). Uns metres més... ja no venia d'aquí. Canals de fusió, neu d'un any i neu vella, parts parcialment cobertes de sediments, i parts on no es podia veure el gel, taules de pedra en formació que no arribaran a taula però fa iŀlusió de veure.
Dia 21 Maleïda:
Les dues grans que ens quedaven: la Maladeta i l'Aneto. Malauradament no vam tenir temps de passar-hi més a prop i les vam poder veure només des de l'altra banda de la vall o des de molt avall.
La glacera de la Maladeta, és la primera que es veu, des dela Besurta. A algun lloc vaig llegir que és la que té més números de ser la glacera que desapregui més tard, gràcies a la seva gran altitud i orientació.
Una mica més a l'est queda la famosa glacera de l'Aneto i encara una mica més enllà la de Barrancs, i Tempestades (i Salenques, si no totalment desapareguda). Gairebé que no son necessaris piolet i grampons, ja que d'aquí poc el camí fins arribar al pas de Mahoma es podrà fer sobre roca.
Glacera de l'Aneto des del Pla de l'Aigüallut
Dia 22:
Una última cirereta de la travessa ens la dona una gelera inesperada, la cunhestra (congesta) del Molières, que apareix amb tal nom al visuallitzador de l'ICGC.
Gelera al vessant oest del Cap deth Hòro
Aquesta travessa ens ha permès copsar de primera mà la situació actual bona part de les glaceres pirinenques. Encara que unes quantes han quedat per a més endavant, ens hem pogut fer una idea de què està passant i de com és viure amb elles un dels seus últims estius.
Gràcies Stamen i Ludmila per poder compatir el viatge junts.
Fotografies Meves, de l'Stamen i la Ludmila
Visualitzador de límits de glacera de la base de dades GLIMS
Fragments de mapes de l'IGN i ICGC
Francesc, una bona i depriment instantània de la situació. El més greu és que passarà a ser història sense remei dintre poc temps.
ResponEliminaI està en discussió la candidatura dels jocs olímpics d'hivern als Pirineus !?